Article publicat a La Veu del PV
A la UE tenim quatre models de finançament municipal distints. Per una banda, el model anglosaxó o illenc (el Regne Unit, Irlanda) que es basa en gravar molt la propietat i poc o gens la renda o activitat econòmica. En oposició a aquest tindríem el model nòrdic o escandinau (Dinamarca, Finlàndia, Suècia, Noruega) que grava més la renda i activitat i pràcticament gens la propietat. Un tercer model seria una combinació entre aquests anteriors en allò que respecta a fonts d’ingressos: el model federal (Alemanya, Àustria, Bèlgica). Espanya, junt a França, Itàlia, Portugal o Grècia, quedaria dins del quart model, el conegut com a model llatí i que es caracteritza per una estructura impositiva molt diversificada. En el cas d’Espanya l’ingrés municipal més important grava la propietat: l’IBI, que destaca dins de la “cistella” d’impostos i taxes tan variada; el segon ingrés en importància és l’aportació que fa l’Estat (Participació de Tributs de l’Estat) que té un complex i diferent càlcul segons siga un municipi major o menor de 75.000 habitants, Turístic, territori de Règim Comú (cas dels valencians), foral o canari.
Quan legislem per atorgar un paper major al govern autònom en matèria de municipalisme i, sobretot, quan millorem el finançament local a través de línies com els Fons de Cooperació Local Autonòmic, estem apostant pel model federal. Un dels trets del finançament dels municipis alemanys, austríacs i belgues és, precisament, que gran part de les transferències de l’Estat provenen dels governs intermedis ( el que a Espanya serien les autonomies).
Quan ens plantegem incrementar els ingressos a partir d’una participació major de la recaptació de l’Estat, estem proposant una solució pròpia del sistema federal. Podem esmentar a tall d’exemple el cas d’Alemanya, on els ajuntaments reben un 15% d’impost sobre la renda.
Tot i això, no hem de confondre el “model de finançament municipal federal” amb el model federal d’Estat; EUA i el Canadà són estats federals amb un model de finançament local anglosaxó.
Evidentment els models impositius illenc i nòrdic no són desitjables per al municipalisme valencià ni fàcils d’evolucionar.
Només podem garantir la suficiència financera dels ajuntaments si prenem com a referent el model federal. Com hem dit adés, un model basat en dos pilars. Un, variable, que pivote sobre la renda i el benefici econòmic més que l’activitat econòmica (hui en dia testimonial en el mal dissenyat IAE) i un segon pilar amb caràcter fix que gire al voltant de la propietat com ja disposa el model actual.
Des del municipalisme valencianista hem de tenir un referent i objectiu per garantir la suficiència financera, l‘autonomia local, la responsabilitat compartida i el respecte a l’autogovern valencià: el model federal de finançament municipal.
Tomàs Ferrandis
Cap de Gabinet de Compromís a la FVMP